transformacions

De cop i volta, et canvien de situació espaial, de vestimenta, de converses, d’impulsos i pulsions....i t’has d’adaptar a la nova cosmovisió en qüestió de minuts. Una de les moltes vides que es porten a la vegada ha canviat. Les modificacions són més complicades que les creacions, perquè has de tenir en compte tot el que s’ha fet fins aleshores.

Las mans tenen altres funcions, les mirades ja no poden ser indefinides i els pensaments són molt més mesurats, perquè hom coincideix amb els mestres grecs que tot el que es pensa, a la llarga, es mostra.
El dòping està prohibit i perseguit, i alhora reconegut per la seva mateixa prohibició.
El menú del sopar no l’ensenya aquell cuiner simpàtic, embarretat i engaltat que viu al carrer de dia i dorm dins del bar de nit. Les màquines de fotos fan fotos i prioritzen el seu sustantiu respecte del seu complement del nom. Els guàrdies urbans són tots de la secreta, en una missió d’incògnit...
Les arribades i les sortides són com les dels aeroports. Només canvia l’hora i el destí, sense que hi hagi més diferència. Els llums i els olors poden variar en qüestió de segons.
...tot es fa igual però diferent. I la diferència es pot entendre entre abismal i mínima en tan sols uns quants segons.

el peix d'en Gehry

Cada dia s’aprèn alguna cosa nova. L’altre dia, a tall d’exemple, un home que viu d’ensenyar coses que la resta no sap ens explicava que en català no és correcte dir “ soparé macarrons”, ja que les accions d’esmorzar, dinar o sopar no admeten aliments com a complement directe. És a dir, hom menja o sopa, però no sopa “macarrons”, sinó menja mancarrons, alhora que sopa. Ens explicava que s’esmorza al bar, a les vuit del matí, amb alguna persona...però mai no es pot esmorzar krispies ni un donut, ni sopar un bon peix en un restaurant. Ja veus!

I alhora que ell parlava de la impossibilitat del català per sopar peix, jo pensava en el gran peix bronzejat que hi ha al costat de les dues torres de la Vila Olímpica. I pensava que l’home que ho va dissenyar és molt bo, perquè si el peix es veu des del final del carrer Marina (allà on sempre hi ha ambulàncies aparcades), es pot veure un gran avió. Un perfecte avió que vol enlairar-se. I alhora vaig pensar en totes les obres de l’home que va dissenyar el gran peix-avió que havia vist per la wikipèdia i aleshores, de cop i volta, vaig tornar a les sessions de correcció de català mal parlat.

la majoria de persones...

La majoria de persones tenen una imaginació obtusa.

Allò que no els toca d'una manera immediata, que no clava insistentment la seva falca afilada al pensament, no els excita. Però, si mai els passa res de banal davant dels ulls, alguna cosa que actuï directament sobre els sentits, per insignificant que sigui, en aquell moment se'ls desperta una passió exagerada. Llavors canvien, si es pot dir així, la seva apatia per una vehemència extemporània i hiperbòlica.

turó park

“Aquest sandvitx de Philadelphia amb pastanaga que he pispat de l’hotel és realment bó”. Umm... han tallat la pastanaga a ratlles fines i combina molt bé amb el formatge fresc. Ummm... ja tenia ganes de tenir un dia “Off” i deixar de pensar el que dic. A més, avui som afortunats. Aquesta absència de núvols i aquest sol tant digne és estrany. Segurament, per aquesta raó, aquest parc està ple de gent. Fa un dia tant maco que m’estranya que sigui un dia londinenc, un “sunny day”, com diuen aquests bojos dels anglesos que no netegen mai la cuina perquè no la fan servir. També és estrany el gust d’aquestes patates fregides. No són al “onion” ni res. No tenen sabor, però al chiringuito del parc, no sé perquè, no tenien “fish and ships”. I com és que em venia de gust una marranada com aquest peix fregit amb oli industrial i aquestes patates buides i escanyolides? Si a mi no m’agrada tot això! Serà el clima? L’efecte insular? El despreci de l’imperi romà? La insatisfacció calvinista o l’abús incontrolat de la patata?
-Noi, està trepitjant el meu bolso, incívic!
-I’m sorry!
-Què diu? A més em falta al respecte?
-Ostres! Si sóc a Barcelona! Acabo d’arribar de Londres i veig tots els parcs com els londinencs...

càndid té un dia animat

Avui Càndid està molt nerviós perquè aquest vespre juga el Barça contra el Manchester United. Porta tot el dia pensant en el partit. El rival, l'alineació, les condicions climàtiques, les aficions, les declaracions de les persones importants...

Si el seu Barça es classifica, jugarà la final a Moscú (que és la capital de Rússia i encara sona molt exòtica, perquè els seus habitants sempre porten barret i perquè escriuen els noms d'una manera molt divertida).

Càndid és incondicionalment del Barça, per sobre de tot. Per sobre de presidents vanitosos, per sobre de jugadors fiesteros, per sobre de mitjans de comunicació inquisidors... la única cosa que li sap greu del Barça és que no porti l'equipació de la marca Meyba.

Càndid, aquest any, vol guanyar la Copa d'Europa d'una manera diferent a les altres. Aquest any, es guanyaria la Copa d'Europa amb un equip irregular, ple de problemes i futbolistes desapareguts per la seva baixa forma. Pensa que tot gran equip d'Europa ha de guanyar un títol important amb un equip que no sigui extraordinari. Càndid vol guanyar un títol de rebot!

Càndid veurà el partit a casa seva, amb el volum de la tele apagat i fent zàpping radiofònic. Diu que és la millor manera d'entrar dins del partit i capçar totes les varietats del joc col·lectiu. De vegades, diu que només mira la tele quan hi fan futbol. I aleshores afegeix que és tota una alegria que la tele sigui dolenta perquè aleshores la gent no la mira i queda amb els amics als bars per fer unes birres. I si la tele fos formativa i creativa (com bona gent proposa), tothom es quedaria a casa i no podríem fer unes patates braves tranquil·lament.

Càndid sap que avui pot ser un gran dia i ell s'ho ha plantejat així. També sap que ningú li treurà, per molt que es parli de la crisi de les "supremes" i de l'oli de girasol contaminat per no sé qui.

penitencia

EXAMEN DE CONCIENCIA



DOLOR DE LOS PECADOS



PROPÓSITO DE ENMIENDA



DECIR LOS PECADOS AL CONFESOR



CUMPLIR LA PENITENCIA

proyectos cruciales para el futuro

Ya ha comenzado la novena legislatura desde la recuperación de la democracia con asuntos pendientes en la agenda política. Entre ellos, cabe destacar la necesaria “Ley del Parchís”, que tiene como ambicioso objetivo el regular, en un solo texto y de una vez por todas, las normas del juego de mesa.
Desafortunadamente, se teme que no se logre el consenso en la cámara. Asuntos tan fundamentales como la regulación de la “barrera”, la finalización del recorrido de la fichas, los triples seis o el juego con cuatro colores y con dos jugadores (parchís a cuatro/dos) han levantado agria controversia.
El asunto más polémico se da en la regulación de las barreras, tanto en seguro como fuera de él. La división entre “barreristas monocolores” y “barreristas bicolores” parece no tener fin. Nunca como ahora es tan necesario el diálogo para elaborar unas mínimas normas comunes.
Es probable también que llegue la polémica en otros aspectos de las normas del juego. La crispación también podría llegar al discutir sobre las condiciones para entrar las fichas en casa al final del recorrido. El partido del gobierno propone poder abstenerse de mover fichas en el caso de que la puntuación no coincidiera con la necesaria para acabar. Por contra, el principal partido de la oposición propone desplazar las fichas obligatoriamente, aún retrocediendo. No cabe duda que esta nueva legislatura nace repleta de retos y proyectos cruciales para el futuro de España.