jueves, 29 de noviembre de 2007

therèminov


Després d’una petita espera, el professor Therèminov va entrar a la sala de premsa. Els periodistes estaven ansiosos per comprovar què era allò tant important que portava entre mans feia anys. La sala va restar en silenci per segons. Tots els llums van tancar-se excepte el que enfocava una taula de tamany mitjà. Sota un drap s’amagava un objecte de la mida de d’un florer. Un cop al centre de l’estrada, Therèminov es va tocar les barbes sense cap motiu i es va posar les mans a les butxaques encara amb menys motiu aparent, perquè no havia motiu ni per rascar-se. Sí, el motiu era trobar les seves conegudes ulleres de pasta negra de savi boig. No semblava pas nerviós, però tampoc relaxat. El que sí es transmetia era una certa quotidianeitat, de tal manera que tots els seus gestos i pensaments eren propis d’ell i segurament els repetia cada dia.

Va començar la seva presentació donant les gràcies als assistents. Un cop fet l’agraïment, va fer una petita reflexió sobre el naixement de la música tecno en els ja oblidats per tothom anys soviètics. Va recordar el seu passat en una Universitat de Moldàvia i el seu exili econòmic, primer a Bulgària i desprès a Àustria, on va trobar el finançament necessari per portar a terme les seves investigacions. No cal dir que el professor Therèminov era un amic de la ciència i un amant de la llibertat. Una llum enfocada directament cap a ell va assenyalar que el gran moment havia arribat. Aleshores, va destapar la seva meravella. Va descobrir el pot transparent i tothom va poder veure una petita peça de plàstic. Era un reproductor de Mp3, tot de color blau, dins d’un pot cilíndric transparent de la mida de dos pams

-Voilà! Això és una biocançó! Una cançó amb vida pròpia! No és una cançó normal. Amics i amigues! Pot ser penseu que això que presento és un animal, o un virus. No. Té vida pròpia i no és vida animal. Tampoc és una bactèria. M’explicaré...

El professor va deixar en una petita taula el pot amb el reproductor Mp3. La il·luminació aleshores era deficient, i no deixava veure amb claredat del tot el Mp3. Però va continuar amb la seva explicació.
-En el món del vinil, del cassette o les cintes VHS, es reproduïa un so o una pel·lícula simplement. La cançó que sonava en un cassette era la mateixa sempre, ho recordeu? No hi havia oportunitat de canvi, de dinamisme. Hom podia sentir diferent a nivell subjectiu, però la cançó no tenia versions. Era estàtica.
Ara, quan sentim una cançó, estem executant un arxiu que porta més informació que la cançó en si mateixa. Porta el nom de la cançó o l’arxiu, les propietats, pot portar un virus...Passa el mateix amb els DVD. Podem veure un llargmetratge en diferents idiomes. Nosaltres escollim l'idioma, i ja tenim la possibilitat de veure la pel·lícula de manera diferent. També podrem escollir el tamany de pantalla, veure-la en blanc i negre i no colorejada, o fins i tot escollir un final alternatiu. Però...i aquí està la gran novetat, i si l'arxiu escollís l'idioma aleatòriament? I si una cançó sonés amb la lletra en castellà els divendres i en català els dimarts? La cançó tindria la vida que li volgués donar l'artista i en funció de la seva "gràcia" en fer-ho. I si el bateria no toqués igual mai, o notessis que l'entrada del tema és més llarga un dia que un altre? I si jo la pogués modificar des del meu ordinador, afegint nous sons? I si es programés per no ser efectiva en dos anys? I si es programés per afegir instruments en cada escolta, com si fos una planta que cal regar? Ja veieu que tot plegat fa que apareguin milions d'utilitats....
El professor va donar les gràcies i va marxar a investigar més coses sense perdre més temps.

jueves, 8 de noviembre de 2007

abrazos terapéuticos en barcelona!




Eso de los abrazos terapéuticos....ayer escuché alguna cosa...
¿los daban en la plaça catalunya estos chicos de azul tan simpáticos?