miércoles, 19 de agosto de 2009

fiebre en las gradas


Una recomendación para todos los fans del fútbol y de las futuribles consequencias literarias que pueden tener. Este libro está escrito por el autor inglés de "alta fidelidad", hincha acérrimo del Arsenal de Londres. Está muy bien y no está mal leérselo. Sobre todo si te mola el fútbol.
Si no te lo lees tampoco pasa nada. El mundo girará igual.

martes, 11 de agosto de 2009

ahora en las playas siempre izan la bandera amarilla por si acaso...


La confianza da asco, la falta de confianza también, y el verano siempre se presta a que todo salga a la luz. Ahora, en las playas litorales siempre te encuentras la bandera amarilla, y eso hace que tu baño sea a la vez más incívico y más endorfínico. Porque si la administración dice que es peligroso bañarse, debe creerse la recomendación, aunque la bandera amarilla pudiera ser, tal vez, sólo un recurso perezoso del jefe de playa para tener una mañana tranquila lejos de vigilantes de la playa estresados y lejos de reclamaciones de responsabilidad...
Pero en las playas hay muchas más cosas que las olas y las banderas amarillas. Hay vendedores de coco divertidos y chiringuitos, y la gente se lleva el agua para beber. Y puedes demostrar la confianza otorgada a otra persona mediante una compleja conversación que llevará a fijar mucho más tus ideales. Y demostrar que la confianza da asco sólo si te la dan para comer, pero no si la das tú.

miércoles, 29 de julio de 2009

vacaciones

La moto ha ido muy bien y nos ha llevado a sitios muy interesantes. Hemos recorrido bastantes kilométros para darnos cuenta que no va tan mal y que con ella se podrían hacer todavía muchos más viajes por todo el mundo.

Las fotos panorámicas de paisajes siempre serán bonitas, y más aún y se tiran en vacaciones. El barquito, el mar, las piedras y la sensación de tranquilidad.
Alguna gente prefiere las que salen de las cámaras Lomo, o las que se hacen en series. Eso ya depende de los gustos de cada uno. Incluso hay gente que odia el i-Pod.
Las fotos panorámicas de paisaje quedan muy bien por la tarde. O mejor aún, en el momento del atardecer que el castellano todavía no ha encontrado una palabra para decirlo (como en catalán se dice vespre). Si encima se tira la foto en buena compañía, en un pueblo bonito de la Costa Brava y con la barriga llena después de una buen comida, no hay excusa para no ser un buen fotógrafo.
Las vacaciones molan. Y la gente que se lo pasa bien en vacaciones también.

viernes, 17 de julio de 2009

waiting for


Esperes. Hem esperat abans de fer una entrevista de feina i abans d’una cita i també abans d’un examen important. Hem esperat a acabar un llibre amb intrigues vaticanes de final inesperat. I hem esperat el nostre torn a la consulta del metge per explicar alguna cosa dolenta...
...però mai havíem esperat al Tour des de Barcelona, ni menys encara havíem pensat que ho faríem des del mirador de la Rabassada. La combinació Tour-Rabassada devenia impensable. Això potser era una de les gràcies.

I l’altre dia ho vam fer; vam matinar molt i vam esperar veure els ciclistes després de veure dues-centes motos de policia, tres-cents cotxes de publicitat, uns nois mig borratxos, una reportera de TV3 i un home penjat d’un arnés.
L’espera era semblant als Reis Mags, o a la d’un alt dignatari estranger amb nom d’amplificador de vàlvules. S’esperava gran cosa, fins i tot esparàvem grans coses de l’espera. I vam veure que les esperes formen part dels moments posteriors, sobre tot quan van passar tant ràpid que ni vam poder veure la cara de l’Armstrong. I clar que savíem que passaria!!!

Ens acomiadem del tour i dels grans esforçats de la Ruta fins a una propera ocasió!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!


Esperes. Hem esperat abans de fer una entrevista de feina i abans d’una cita i també abans d’un examen important. Hem esperat a acabar un llibre amb intrigues vaticanes de final inesperat. I hem esperat el nostre torn a la consulta del metge per explicar alguna cosa dolenta...
...però mai havíem esperat al Tour des de Barcelona, ni menys encara havíem pensat que ho faríem des del mirador de la Rabassada. La combinació Tour-Rabassada devenia impensable. Això potser era una de les gràcies.

I l’altre dia ho vam fer; vam matinar molt i vam esperar veure els ciclistes després de veure dues-centes motos de policia, tres-cents cotxes de publicitat, uns nois mig borratxos, una reportera de TV3 i un home penjat d’un arnés.
L’espera era semblant als Reis Mags, o a la d’un alt dignatari estranger amb nom d’amplificador de vàlvules. S’esperava gran cosa, fins i tot esparàvem grans coses de l’espera. I vam veure que les esperes formen part dels moments posteriors, sobre tot quan van passar tant ràpid que ni vam poder veure la cara de l’Armstrong. I clar que savíem que passaria!!!

Ens acomiadem del tour i dels grans esforçats de la Ruta fins a una propera ocasió!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

viernes, 19 de junio de 2009

embarazos

Todos vamos creciendo o vamos acumulando años, con mejor o peor criterio. Eso es lo que se puede decir, una cosa "objetiva", de tal manera que se permite proseguir con nuestros razonamientos.
Y primero bebimos la coca-cola desde la botella grande de 2l de plástico. Un tiempo después, decidimos fervientemente tomarla desde un lata comprada en un súper. La botella de 2 litros sólo recordaba el esfuerzo que se tenía que hacer para no llorar con el gas de la coca-cola.
Y luego, los viernes por la noche, volvimos a comprar botellas de plástico para poder beber en el parque y así poder tener nuestros 15 minutos de gloria en los periódicos.
Y cuando nos insertamos favorablemente en el mercado laboral, nos pasamos todos sin duda al botellín de 25cl, siempre con un un trozo de limón y mucha más madurez. Por la noche, el botellín se acompañaba de un vaso largo con alcohol, aunque sólo se abría delante tuyo la coca-cola y nunca el whisky.

Ahora, alguna gente va a volver a la botella de 2 litros, o al vaso de plástico con tapa transparente del Mc. Donald's.

sábado, 13 de junio de 2009

biografia de la fam



L’absència de gana és un drama pel qual ningú no s’ha interessat.
Seguint l’exemple d’aquelles malalties orfes que no desperten l’interès de la recerca, la no-gana no corre el risc de suscitar cap curiositat: a banda de la població de Vanuatu, no afecta ningú.
La nostra sobrealimentació occidental no hi té res a veure. Només cal sortir al carrer per veure gent morint-se de gana. I, per guanyar-nos el pa, hem de treballar. La gana, entre nosaltres, és vivaç.



No hi ha gana a la illa d'Oceania anomenada Vanuatu. S’hi menja per complaença, per tal que la natura, que en aquell indret és lúnica mestressa de casa, no se senti massa ofesa. És ella la que s’ocupa de tot: el peix es posa a coure sobre una pedra bullint pel sol, punt i final. I evidentment, és deliciós, sense esforç,” Així no s’hi val”, tenim ganes de queixar-nos.

¿Per què cal inventar postres si el bosc dóna frutis tan bons, tan subtils, que en comparació totes les nostres llaminadures són infectes i grolleres? Per què cal crear salses si el suc de cloïsses barrejat amb llet de coco té un sabor que relega els nostres sucs de cuina al rang de maioneses fastigoses? No fa falta cap art per obrir una garota que acabes de collir i adelitar-te amb la seva trasbalasadora carn crua. I és el súmmum de la gastronomia. Aglunes guaiabes es deuen haver macerat accidentalment en el forat on han caigut: fins i tot tindrem amb què emborratxar-nos. És massa fàcil.

Vaig observar una mica els tres habitants d’aquest rebost que és Vanuatu: eren amables, cortesos, civils. No desprenien cap símptoma d’agressivitat: es notava que te les havies amb gent produndament pacífica. Però feia la impressió que estaven una mica cansats, com si no s’interessessin per eres. La seva cida era una divagació perpètua. Hi faltava una recerca.

El cas contrari del de Vanuatu no és difícil de trobar: és qualsevol altra banda. Un tret comú entre tots els pobles és que han conegut temporades de fam. La carestia crea lligams. Fa que tinguis coses per explicar.

La Xina és la campiona dels ventres buits. El seu passat és un seguit ininterromput de catàstrofes alimentàries amb un fotimer de morts. La primera pregunta que un xinès fa a un altre xinès sempre és: “Has menjat?”.
Els xinesos han gaut d’aprendre a menjar coses immenjables, d’aquí el seu refinament sense parió en l’art culinari.
Hi ha cap altra civilització més brillant, més enginyosa? Els xinesos ho han inventat tot, ho han pensat tot, ho han comprès tot, s’han atrevit a tot. Estudiar la Xina és estudiar la intel·ligència.

Sí, però han fet trampa. Anaven dopats: tenien gana.







viernes, 5 de junio de 2009

por dios!!! hasta dónde iremos a parar!!!


Mirad!!! un baloncestista usando bambas de rockero!!!!!!!


lo que hay que ver!!!!! hasta dónde iremos a parar!!!!