L’absència de gana és un drama pel qual ningú no s’ha interessat.
Seguint l’exemple d’aquelles malalties orfes que no desperten l’interès de la recerca, la no-gana no corre el risc de suscitar cap curiositat: a banda de la població de Vanuatu, no afecta ningú.
La nostra sobrealimentació occidental no hi té res a veure. Només cal sortir al carrer per veure gent morint-se de gana. I, per guanyar-nos el pa, hem de treballar. La gana, entre nosaltres, és vivaç.
No hi ha gana a la illa d'Oceania anomenada Vanuatu. S’hi menja per complaença, per tal que la natura, que en aquell indret és lúnica mestressa de casa, no se senti massa ofesa. És ella la que s’ocupa de tot: el peix es posa a coure sobre una pedra bullint pel sol, punt i final. I evidentment, és deliciós, sense esforç,” Així no s’hi val”, tenim ganes de queixar-nos.
¿Per què cal inventar postres si el bosc dóna frutis tan bons, tan subtils, que en comparació totes les nostres llaminadures són infectes i grolleres? Per què cal crear salses si el suc de cloïsses barrejat amb llet de coco té un sabor que relega els nostres sucs de cuina al rang de maioneses fastigoses? No fa falta cap art per obrir una garota que acabes de collir i adelitar-te amb la seva trasbalasadora carn crua. I és el súmmum de la gastronomia. Aglunes guaiabes es deuen haver macerat accidentalment en el forat on han caigut: fins i tot tindrem amb què emborratxar-nos. És massa fàcil.
Vaig observar una mica els tres habitants d’aquest rebost que és Vanuatu: eren amables, cortesos, civils. No desprenien cap símptoma d’agressivitat: es notava que te les havies amb gent produndament pacífica. Però feia la impressió que estaven una mica cansats, com si no s’interessessin per eres. La seva cida era una divagació perpètua. Hi faltava una recerca.
El cas contrari del de Vanuatu no és difícil de trobar: és qualsevol altra banda. Un tret comú entre tots els pobles és que han conegut temporades de fam. La carestia crea lligams. Fa que tinguis coses per explicar.
La Xina és la campiona dels ventres buits. El seu passat és un seguit ininterromput de catàstrofes alimentàries amb un fotimer de morts. La primera pregunta que un xinès fa a un altre xinès sempre és: “Has menjat?”.
Els xinesos han gaut d’aprendre a menjar coses immenjables, d’aquí el seu refinament sense parió en l’art culinari.
Hi ha cap altra civilització més brillant, més enginyosa? Els xinesos ho han inventat tot, ho han pensat tot, ho han comprès tot, s’han atrevit a tot. Estudiar la Xina és estudiar la intel·ligència.
Sí, però han fet trampa. Anaven dopats: tenien gana.
.jpg)
