torre agbar

Cuenta la leyenda que cuando se inauguró la Torre Eiffel, mucha gente la criticó abrasivamente. La veían industrial, poco artística, arrogante, excesiva, escrupolosa.
Uno de esos criticones era un intelectual con gafas, bufanda y moskline que cada día desayunaba en el café de la misma torre. Seguro que tenía apellido francés. Dicen que le solían preguntar qué es lo que hacía en la Torre Eiffel si la odiaba tanto y el hombre respondía que el café era el único lugar de París donde no se veía.

Así, sabiendo esta historia, fui un día a ver la Torre Agbar por dentro para no verla desde la ciudad y para intentar no criticarla por escrupolosa. Quería entrar por detrás, por la puerta de servicio, pero no iba disfrazado de cartero y no tuve acceso. Pero descubrí un rincón muy interesante que recomiendo visitar. Unos cuadrados de colores que han aparecido del gran hormiguero, acompañados de algunos fotógrafos japoneses y un pequeño bosque en miniatura.

la carrera del siglo

Brrrrruuuuummm!!! Brrruuuuuummmmm!!!
Els tres pilots piloten els cotxes tan ràpid com poden per arribar el primer i guanyar el títol mundial. Revolt a la dreta, acceleració, frenada! revolt a l’esquerra, canvi de marxa, neumàtics gastats, repostatge de benzina, cavalls vapor, firestone, repsol...

És una lluita ferotge, només pot guanyar un. A més a més, dos d’ells són del mateix equip. Màxima rivalitat. No t’en pots fiar de ningú ni dins de la família. El mànager de l’equip (li diuen Ron Dennis, és anglès) ho sap i fa una setmana que pensa que pot ser la rivalitat entre els companys porti a guanyar a un tercer, tanmateix, la pitjor opció. L’únic escenari que no desitja aquest home és que aquest tercer guanyi, tot i que molta gent (i la tele) malpensa que ell afavorirà el pilot anglès en perjudici del pilot espanyol. Els anglesos van tots amb l’anglès. Els espanyols, en canvi, estan dividits. Uns volen que guanyi el pilot espanyol, altres l’anglès. Els que no volen opinar diuen que tot plegat és un montatge publicitari.

Aleshores, abans de la cursa, cinc minuts abans del semàfor verd, el mànager va proposar als seus dos pilots un pacte. Només guanyarà un dels dos, però qui guanyi no podrà fer de campió l’any següent, ni portar el número 1 al fórmula, ni festejar el premi, ni fer anuncis a la tele, i tots els diners del premi aniran a una ONG...

las 10 maravillas de catalunya

Mirábamos aburridos por el ventanal, para inventar otra vida en la misma ciudad.

No dibujamos ninguna noche llena de cohetes naranjas. Lo que hicimos para no aburrirnos fue colaborar con el concurso de El Periódico de Catalunya que busca las 10 maravillas de Catalunya. Voilà tres listados!


1.-la pedrera
2.-santa maria del mar
3.-una torre de la sagrada família que se ve desde la AP-7 a la altura de sant celoni
4.-el amanecer en colliure
5.-las tres cruces del park güell
6.-el pedraforca
7.-la casa planells
8.-el pati del palau major de barcelona
9.-els castellers
10.- el bicing

1.-sagrada família
2.-parque güell
3.-paseo de camprodon
4.-montserrat
5.-gorges de pallars (ximeneies)
6.-delta del ebre
7.-lloret de mar
8.-estatuas móviles de las ramblas
9.-castellers
10.-mamut
11.-crema catalana/escalivada

1.-mi banco del paseo san juan
2.-mi piso nuevo
3.-mi cama
4.-las casas de mis amigos
5.-mis sitios de trabajo
6.-las vistas desde mi balcón mientras fumo
7.- mi w.c.
8.-la plaça sant felip neri
9.-el living
10.-mi armario lleno de ropa que me mola

octubre

Octubre es el mes de empujar! empujar para meternos en la cabeza que ya no podemos salir a la calle en manga corta, y para entender que, según los meteorólogos, hay muchas posibilidades de que tengamos peor tiempo en los próximos meses.
Empujar para hacerlo todo bien.
Empujar para solventar problemas laborales, o por tener el problema de no tener problemas laborales.
Empujar como hicieron hace tiempo los bolcheviques, aunque nunca sabremos si todo eso fue en octubre o en noviembre.
Empujar para que Iniesta sea titular indiscutible en el Barça
Empujar para que el Rey se queme él mismo sin que nadie lo haga por él.
Empujar primero para que no te empujen.
En fin, empujemos un poco.

pedazo de concierto!

Ahir ens va visitar la banda elbicho, que fa música molt bona. Al principi, l'ambient era estrany, tota la troupie bichera asseguda a les cadires de l'antic Palau d'Esports (no sé com es diu ara) feia la sensació de voler seure a una panda d'infants. Ens van dir que no es podia entrar beguda però jo vaig veure cervesses per tot arreu. Vam seure al nostre seient numerat i des del primer moment el so va ser molt bo i ja vam veure que ens ho passariem molt bé. Al final, molt gent va acabar al davant fent fotos amb les digitals. No van tocar el seu súper hit, el tema "de los malos". Tots els grups fan aixó de no tocar mai una cançó. Jo crec que ho va inventar Bob Dylan.

Elbicho és una banda que fa música amb molts instruments i tots sonen molt bé. No sé si sona a flamenc, al Marroc, a la Índia o tot junt. El cantant és un sex symbol, com el J de Los Planetas, però diferent. Hi havia un percussionista que va tocar fins a quinze intruments, fins i tot el aquell bol dels tibetans que fa un so relaxant. Molt bon concert. La única pega van ser uns borratxos que teníem al darrere, que no van parar de cridar entre ells i criticar el cantant.

belchite

Una de las mejores cosas que se pueden hacer en la vida es ver por la tele el Campeonato del Mundo de Ciclismo en ruta, en la modalidad élite masculina. Es uno de los momentos de la temporada ciclista. Todos los ciclistas con sus maillots nacionales corriendo a toda pastilla por llegar el primero. Pero más bonito todavía es no poderlo ver porque tienes un plan mejor, como por ejemplo ir a visitar las ruinas del pueblo viejo de Belchite.

Belchite es un pueblo cercano a Zaragoza que quedaba en medio del frente aragonés en la Guerra Civil, se destruyó casi por completo y el gobierno franquista decidió no reconstruirlo como ejemplo de la barbarie roja. Y aunque seguramente ha cambiado mucho el aspecto en sesenta años, la visita hace reflexionar sobre muchas cosas. Mucho más si se tiene la suerte de no pillar lluvia.

gent interessant

La gent està interessada per la gent interessant. És una evidència, perquè ho he sentit en molts sopars i alhora ho diuen a la tele. Sempre ha passat, jo crec, però ara es diu d’aquesta manera. El que passa és que de gent interessant n’hi ha de molta mena, i no sempre interessa conèixer gent interessant. De vegades, obrir el cofre fa perdre tot el misteri. De vegades, el cofre ja està obert i no ho sabíem. O pot ser no tenim ni cofre...

Tant se val! jo també vull conèixer gent interessant i faré tot el possible per trobar-la!
....Per trobar gent interessant, a mi m’agradaria compartir una gran celebració a Canaletes d’un premi venecià del Èric Rohmer. Estaria molt bé....
....o m’esperaria a un nou concert de Los Planetas, amb debat posterior sobre les lletres de les cançons....
....o marxaria de Barcelona el dia de la gent interessant....
....o, pot ser millor.... faria una festa on convidaria només....gent interessant!
Un per un, els convidats anirien arribant i anirien omplint tota la casa. De colors i de perfums. Tots serien amics meus. La festa seria magnífica.
Primer arribaria l’home que fa puzzles al carrer, tot posat i arreglat. La dona que fuma en pipa, acompanyada del noi jove que porta bigoti, que són parella els dies senars del mes. La portera que volia un porter automàtic pel pis, i el seu gat, que és gat policia. L’inventor del shawarma de porc també està convidat. La dona a la que se li mouen els tatuatges. Vindria la persona que un dia dissenyarà el gerro de té que no vessa i la noia que juga a la màquina del tabac perquè sempre té premi. I un nen que pica al intèrfon per jugar amb el veí per internet. Estaria convidat el publicitari que pretén fer un anunci de motos per la tele, i totes les noies que no tenen interès per la cuina casolana. La selecció catalana de ping-pong-platja. El coleccionista de coses coleccionables i el seu majordom, que vesteix de Zara. El ludòpata que no té canvi. El peregrí que va fer el camí de Santiago per diners i els empleats de banca que treballen per diversió. Els homenots dels semàfors sempre m’han semblat interessants....